Història d’una carta

Tot va començar amb la notícia que ens va explicar el “protagonista de la setmana”.

HA COMENÇAT UNA GUERRA A UCRAÏNA

• Siiiii ha sido “Cutin”- diu un nen indignat.
• La gent té por.
• …

Van sorgir mil preguntes que se n’anaven responent els uns als altres. Tots participaven, menys una nena que es mantenia al marge, tot i que la veia que balbotejava alguna cosa en veu baixa i feia gestos continguts amb les mans.

Quan ja donava per acabada la conversa, aquesta nena s’aixeca i diu “NO TOTS ELS RUSSOS SON DOLENTS, HO ESTAN PASSANT MALAMENT TOTS!”

Feia temps que en aquesta classe no hi havia tant de silenci.

• Tens tota la raó. No volem que ningú se senti malament amb els nostres comentaris.– Li vaig dir agafant-la de la mà.
• Tranquil·la. – Li va dir una companya mentre li feia una abraçada.

Però no va quedar aquí. L’endemà, només entrar per la porta, em diuen:

• Hem tingut una idea, volem escriure una carta a Putin.
• D’acord, però heu de pensar en què li voleu dir i com s’ha d’escriure una carta…
• Ya ya, esa será tu parte, así tú también participas.

Quan passen aquestes coses, deixes de banda tota la feina programada, per aprofitar la motivació dels petits.

Els vaig explicar l’estructura d’una carta, que ens havíem de presentar, explicar el motiu de la carta i acomiadar-nos.

Quan volen fer alguna cosa, no hi ha ningú, ni res que els pari!

Comencen a escriure la carta…    

Ja està! Després de 4 hores tenim la nostra carta feta.

Esperem a la sala a què s’imprimeixi, ja que volen una cadascú per compartir-la amb les seves famílies.

• Nois, estic content – diu un nen amb un somriure tímid
• Jo també estic contenta!! ¡Bravo chicos, somos los mejores! – comença a cridar una altra companya.

Llegim la carta per última vegada i no volen fer cap canvi, així que toca signar-la.

Ara sí que sí, ja està la carta preparada per ser enviada.

Quin dia!! Van sortir tots cap a casa amb el pit inflat, i jo també!

Veure a aquests petits organitzant-se per una lluita en comú, lluitant per una injustícia… Era impossible no sentir-se orgullosa.

Com diu l’escriptora Lois Lwry, “Els nens mereixen el dret de pensar que poden canviar el món” i els nens i nenes de P5 no només ho pensen, sinó que ho intenten.